Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Template:Article Desembre 27

Template:Article desembre 27

El ‘’’moviment anual’’’ és el moviment del Sol en la esfera celest observat en el transcurs d'un any. Fins a la revolució copernicana els astrònoms creien que es tractava del moviment real del Sol, des de Copèrnic sabem que és la Terra la que gira al voltant del Sol en una any, moviment de translació, no obstant se segueix amb la mateixa concepció ptolemaica assumint que el moviment del Sol és aparent i que la que realment es mou és la Terra.

Sol

El Sol és la estrela més pròxima a la Terra pel que també és l'astre més brillant. ---- La seva presència o absència en el cel determina el dia o la nit respectivament. La energia radiada pel Sol és aprofitada pels sers fotosintètics que constituïxen la base de la cadena tròfica. Així, és la principal font d'energia de la vida. També aporta l'energia que manté en funcionament els processos climàtics. A pesar de ser una estrela mitjana, és l'única que es resol a simple vista, amb un diàmetre angular de 32' 35" minuts d'arc en el periheli i 31' 31" en el afeli. El que dóna un diàmetre mitjà de 32' 03". Per una estranya coincidència, la combinació de grandàries i distàncies del Sol i la Lluna són tals que es veuen, aproximadament, amb la mateixa grandària aparent en el cel. El planeta Terra i tots els altres planetes del Sistema Solar orbiten el Sol. Altres cossos que orbiten el Sol inclouen asteroides, meteorits, cometes, objectes del cinturó de Kuiper, del Núvol d'Oort i, també, pols. Es va formar fa uns 4500 milions d'anys i al final de la seva vida, dintre d’uns 5000 milions d’anys, s'apagarà.

Característiques

any El Sol és un estel de la seqüència principal, de classe espectral G2, que significa que és una mica més gran i calent que un estel mitjà, però molt menor que un gegant vermell. Una estrella G2 té una vida a la seqüència principal de 10 milers de milions d'anys. En el centre del Sol, la densitat és aproximadament 1,5 × 105 kg/m3, les reaccions termonuclears (fusió) converteixen l'hidrogen en heli. 3,9 × 1045 àtoms passen per reaccions nuclears cada segon. Això allibera energia que fuig de la superfície del Sol com a llum. És possible de replicar les reaccions termonuclears amb les anomenades bombes d'hidrogen. En un futur podria esdevenir-se que la energia alliberada per la fusió nuclear en reactors de fusió sigui utilitzada com a font d'energia alternativa per a la producció d'electricitat. Tota la matèria del Sol està en forma de plasma degut a la seva temperatura extrema. Així, el Sol pot girar més ràpidament a l'equador que a latituds altes, ja que no és un sòlid. La rotació diferencial (segons la latitud) del Sol causa que les línies del camp magnètic s'entortolliguin amb el temps, provocant la formació de les dramàtiques taques solars i prominències solars. La corona solar té 1011 àtoms/m3, i la fotosfera té 1023 àtoms/m3. Durant algun temps es va pensar que el nombre de neutrins produits a les reaccions nuclears al Sol era una tercera part de la predicicó teòrica, un problema que es denominà problema dels neutrins solars. Quan es va descobrir recentment que els neutrins tenien massa, i que es podien transformar en varietats de neutrins més difícils de detectar en el camí de la Terra al Sol, les mesures i la teoria van coincidir. Per a obtenir informació ininterrompuda del Sol, l'Agència Espacial Europea i la NASA van posar en òrbita l'observatori SOHO (Solar and Heliospheric Observatory) el 2 de desembre de 1995.

Naixement i mort del Sol

Més informació en: Evolució estel·lar El Sol es va formar fa uns 4.500 milions d'anys a partir de núvols de gas i pols que ja contenien residus de generacions anteriors de estrelas. Gràcies a la metalicitat de tal gas, del seu disc circumstelar van sorgir, més tard, els planetas, asteroides i cometes del sistema solar. En l'interior del Sol es produïxen reaccions de fusió en les que els àtoms de hidrogen es transformen en heli produint-se l'energia que irradia la nostra estrela. Actualment, el Sol es troba en plena seqüència principal, fase en què seguirà uns 5.000 milions d'anys més cremant hidrogen de manera estable. Quan l'hidrogen del seu nucli siga molt menys abundant aquest es contraurà i s'encendrà la capa de hidrogen adjacent, però açò no bastarà per a retindre'l. Seguirà compactant-se fins que la seva temperatura siga prou elevada com per a fusionar el heli del nucli (uns 100 milions de graus). Al mateix temps, les capes exteriors de l'embolcall se n'aniran expandint gradualment. S'expandiran tant que, a pesar de l'augment de brillantor de la estrela, el seu temperatura efectiva disminuirà, situant el seu llum en la regió roja del espectre. El Sol s'haurà convertit en una gegant roja. El radi del Sol, per a llavors, serà tan gran que haurà engolit a Mercuri, Venus i, possiblement, a la Terra. Durant la seva etapa com gegant roja (uns 1.000 milions d'anys) el Sol anirà expulsant gas cada vegada amb major intensitat. En els últims moments de la seva vida el vent solar s'intensificarà i el Sol es desprendrà de tot el seu embolcall, la qual, formarà, amb el temps, una nebulosa planetària. El nucli i les seves regions més pròximes es comprimiran més fins a formar un estat de la matèria molt concentrat en el que les repulsions de tipus quàntic entre els electrons extremadament pròxims (degenerats) frenaran el col·lapse. Quedarà llavors, com a romanent estel·lar, una nana blanca de carboni i oxigen que s'anirà refredant gradualment.

Estructura del Sol

El sol no es el sol perque sigui es sol perque ues al sol hi viu deu tot poderos, el sol fa llum esta format per mexeros TONTO EL QUE LO LEA Com tots els cossos de suficient massa el Sol posseeix una forma esfèrica i a causa del seu lent moviment de rotació, té també un lleu aplatament polar. Com en qualsevol gran cos esfèric, totes les partícules que el constituïxen tendeixen a caure cap al centre per la força gravitacional, però no totes poden fer-ho perquè són rebutjades per la força de pressió de radiació i la pressió del gas. Pel fet que estes forces es compensen, l'estrella ni es col·lapsa cap a dins sobre si mateixa ni es disgrega. És l'anomenat equilibri hidrostàtic. El Sol presenta una estructura en capes esfèriques o en "capes de ceba". La frontera física i les diferències químiques entre les distintes capes són difícils d'establir. Sí es pot no obstant establir una funció física que és diferent per a cada una de les capes. En l'actualitat, l'Astronomia disposa d'un model d'estructura solar que explica satisfactòriament la majoria dels fenòmens observats. Segons este model, el Sol està format per: 1) nucli, 2) zona radiant, 3) zona convectiva, 4) fotosfera, 5) cromosfera, 6) corona i 7) vent solar.

Nucli solar

Ocupa uns 139.000 km del radi solar, 1/5 del mateix, i és en esta zona on es verifiquen les reaccions termonuclears que proporcionen tota l'energia que el Sol produïx. La nostra estrela està constituïda per un 81 % de hidrogen, 18 % de heli i l'1 % restant que es reparteix entre altres elements. En el seu centre es calcula que hi ha un 49 % de hidrogen, 49 % de heli i el 2 % restant en altres elements que serveixen com catalitzadors en les reaccions termonuclears. El físic austríac Fritz Houtermans i el astrònom anglès Robert d'Escourt Atkinson (1898-1982) van unir els seus esforços per a veure si la producció d'energia en l'interior del Sol i en les estrelas es podia explicar per les transformacions nuclears que originen les temperatures extremadament altes del seu interior. Temperatures que són de l'orde de 10 a 20 milions de graus. Així, les reaccions de fusió són les fonts d'energia del Sol i les estrelas. Va ser en 1938 quan Hans Albrecht Bethe (1906- ) en Estats Units i Carl Friedrich von Weizsäker, en Alemanya, simultàniament i independentment van trobar el fet notable que el grup de reaccions en què intervenen carboni i nitrogen constituïxen un cicle, que es repetix una vegada i una altra, mentres dura el hidrogen. A este grup de reaccions se les coneix com "cicle de Bethe o del carboni", que és equivalent a la fusió de quatre protons en un nucli de heli. En estes reaccions de fusió hi ha una pèrdua de massa, açò és, el hidrogen consumit pesa més que el heli produït. Eixa diferència de massa es transforma en energia segons l'equació de Einstein. E = mc2, on E és l'energia, m la massa i c la velocitat de la llum. Estes reaccions nuclears transformen el 0,7 % de la massa afectada en fotons, amb una longitud d'ona curtíssima i per tant molt energètics i penetrants. El cicle ocorre en les etapes següents: 1H1 + 6C12 → 7N13; 7N13 → 6C13 + e+ + neutrí; 1H1 + 6C13 → 7N14; 1H1 + 7N14 → 8O15; 6O15 → 7N15 + e+ + neutrí, i finalment 1H1 + 7N15 → 6C12 + 2He4. Sumant totes les reaccions i cancel·lant els termes comuns, tenim 4 1H1 → 2He4 + 2e+ + 2 neutrins + 26,7 MeV. L'energia neta alliberada en el procés és 26,7 MeV, o siga prop de 6,7 x 1014 Joules per kg de protons consumits. El carboni actua com a catalitzador, perquè al final del cicle es regenera. Una altra reacció de fusió que ocorre en el Sol i en les estrelas, és el cicle de Critchfiel o protó-protó. Charles Critchfiel en 1938 era un jove físic alumne de George Gamow (1904-1968) en la Universitat de George Washington, va tindre una idea completament diferent, a l'adonar-se que en el xoc entre dos protons molt ràpids pot ocórrer que un dels protons perd la seua càrrega positiva i es convertisca en un neutró, que roman unit a l'altre protó, constituint un deuteró, és a dir un nucli de hidrogen pesat. La reacció és: 1H1 + 1H1 → 2H2 + e+ + neutrí; 1H1 + 1H2 → 2He3; 2He3 + 2He3 → 2He4 + 2 1H1.- El primer cicle es dóna en estrelas més calents i amb major massa que el Sol i la cadena protó-protó en les semblants al Sol. Quant al Sol, fins a l'any 1953 es va creure que la seua energia era produïda exclusivament pel enllustre de Bethe, però s'ha demostrat en estos últims anys que la calor solar procedix en un 99 % del cicle protó-protó. Arribarà un dia en què el Sol esgote tot el hidrogen en la regió central al transformar-lo en heli, la pressió serà incapaç de sostindre les capes superiors i la regió central tendirà a contraure's gravitacionalment, calfant-se cada vegada més les capes adjacents. L'excés d'energia produïda farà que les capes exteriors del Sol tendisquen a expandir-se i refredar-se i el nostre astre rei es convertirà en una estrela gegant roja. El diàmetre del Sol pot arribar a arribar i sobrepassar al de l'òrbita de la Terra amb la qual cosa, qualsevol forma de vida s'haurà extingit. Quan la temperatura de la regió central abast aproximadament 100 milions de graus, començarà a produir-se la reacció del heli en carboni, fins que el primera s'esgote, amb la qual cosa es verificarà el mateix procés que a l'esgotar-se el hidrogen. D'esta manera el nucli començarà a contraure's, fins a convertir-se el nostre Sol en una nana blanca i, més tard, al refredar-se totalment, en una nana negra.

Zona radiant

És la zona exterior al nucli en què el transport de l'energia generada en l'interior es produïx per radiació cap al límit exterior de la zona radiativa. Esta zona està composta de plasma, és a dir, grans quantitats de hidrogen i heli ionitzat. Com la temperatura del Sol decreix del centre (10-20 milions de graus) a la perifèria (6000 graus en la fotosfera), és més fàcil que un fotó qualsevol es moga del centre a la perifèria que no al revés. Es calcula que un fotó qualsevol inverteix un milió d'anys, movent-se a la velocitat de la llum a arribar la superfície i manifestar-se com a llum visible.

Zona convectiva

Esta regió s'estén per damunt de la zona radiant i en ella els gasos solars deixen d'estar ionitzats i els fotons són absorbits amb facilitat tornant-se el material opac al transport de radiació. Per tant el transport d'energia es realitza per convecció en la que la calor es transporta de manera no homogènia i turbulenta pel propi fluid. Els fluids es dilaten al ser calfats i disminuïxen la seva densitat per tant es formen corrents ascendents de material des de la zona calfada fins a la zona superior i regions descendents de material des de les zones exteriors freds establint-se corrents convectivas. Així a uns 200.000 quilòmetres baix la fotosfera del Sol, el gas es torna opac per efecte de la disminució de la temperatura; en conseqüència, absorbeix els fotons procedents de les zones inferiors i es calfa a expenses de la seva energia. Es formen així seccions convectives de turbulència, que les parcel·les de gas calent i lleuger pugen fins a la fotosfera, on novament l'atmosfera solar es torna transparent a la radiació i el gas calent cedeix la seva energia en forma de llum visible, refredant-se abans de tornar a descendir a les profunditats. L'anàlisi de les oscil·lacions solars ha permès establir que esta zona s'estén fins a estrats de gas situats a la profunditat indicada anteriorment. L'estudi de les oscil·lacions solars constituïx la heliosismología.

Fotoesfera

La fotosfera és la zona des de la que s'emet pràcticament tota la llum visible del Sol i es considera com la «superfície» solar, la qual, vista amb el telescopi, es presenta formada per grànuls brillants que es projecten sobre un fons mes fosc. A causa de l'agitació de la nostra atmosfera, estos grànuls pareixen estar sempre en agitació. Ja que el Sol és gasós, la fotosfera és un poc transparent: pot ser observada fins una profunditat d'uns centenars de quilòmetres abans de tornar-se completament opaca. Encara que el limbe del Sol apareix prou nítid en una fotografia o en la imatge solar projectada amb un telescopi, es nota fàcilment que la brillantor del disc solar disminuïx cap al limbe. Aquest fenomen d'enfosquiment del limbe és conseqüència que el Sol és un cos gasós amb una temperatura que disminuïx amb la distància al centre. La llum que es veu en el centre procedeix en la major part de les capes inferiors de la fotosfera, més calenta i per tant més lluminosa. Però al mirar cap al limbe, la direcció visual de l'observador és quasi tangent a la vora del disc solar i està mirant cap a les capes superiors de la fotosfera, que estan més fredes i emeten amb una intensitat menor que les capes més profundes en la base de la fotosfera; per esta raó, el limbe apareix menys brillant que el centre. La fotosfera té uns 100 o 200 km de profunditat. El signe mes evident d'activitat en la fotosfera són les taques solars.

Cromosfera

La Cromosfera és la regió de la atmosfera solar situada entre la fotosfera i la corona solar. La seua observació a simple vista només és possible durant la fase total d'un eclipsi de sol.

Corona solar

La corona solar és la part més exterior de la cromosfera solar, mesura més un milió de quilòmetres i pot observar-se durant els eclipsis solars o utilitzant un dispositiu capaç d'ocultar la llum del Sol i denominat coronógraf. Fins a 1930 l'única forma d'observar la corona era possible quan la Lluna eclipsava el Sol totalment. Gràcies a la invenció, en 1930 d'un enginyós dispositiu per a produir eclipsis artificials, els anomenats coronógrafs, es va poder estudiar de forma més accessible el fenomen de la corona solar. La densitat de la corona solar és un bilió de vegades inferior a la de l'atmosfera terrestre i la seua temperatura aconseguix els dos milions de graus (mentres que la fotosfera té una temperatura aproximada de 6000ºC). La corona solar està composta per xicotetes partícules que eventualment són llançades a l'espai per l'intens camp magnètic solar produint el vent solar i, en fenòmens d'ejecció intensos, tempestats elèctriques en la Terra. Estos àtoms llançats, al xocar amb la part superior de la nostra atmosfera són els causants de les aurores en les regions polars Nord i Sud. Tots els detalls estructurals de la corona són degudes al camp magnètic del Sol. Durant un eclipsi, en 1870, Charles Young observant l'espectre de llum de la corona va identificar un traç verd l'origen del qual no va poder ser explicat. Entre les hipòtesis que van circular en l'època es va parlar d'un suposat element químic desconegut que no estaria disponible en la Terra. En 1940 Edlen i de Grotrian van demostrar que les ratlles verdes no eren produïdes per l'espectre de materials desconeguts sinó d'àtoms altament ionitzats d'elements disponibles en la Terra com el ferro.

Vent solar

El vent solar és un flux de partícules (en la seva majoria protons d'alta energia, 500 keV) que sorgeixen de la atmosfera d'una estrela. La composició elemental del vent solar en el nostre sistema solar és idèntica a la de la corona del Sol: un 73% de hidrogen i un 25% de heli, amb algunes traces d'impureses. Les partícules es troben completament ionitzades formant un plasma molt poc dens. En les proximitats de la Terra, la velocitat del vent solar varia entre els 200-889km/s, sent la mitjana d'uns 450 km/s. El Sol perd aproximadament 800 quilograms de matèria cada segon en forma de vent solar. Les partícules de vent solar que són atrapades en el camp magnètic terrestre, mostren tendència a agrupar-se en els cinturons de Van Allen i poden provocar les Aurores boreals i les Aurores australs quan xoquen amb la atmosfera terrestre prop dels pols geogràfics. Altres planetes que tenen camps magnètics semblants als de la Terra també tenen les seves pròpies aurores. El vent solar forma una "bambolla" en el mitjà interestel·lar (hidrogen i heli gasosos en l'espai intergalàctic). El punt en què la força exercida pel vent solar no és prou important com per a desplaçar el mitjà interestel·lar, es coneix com heliopausa i es considera que és el "vora" més exterior del sistema solar. La distància fins a l'heliopausa no és coneguda amb precisió i probablement depèn de la velocitat del vent solar i de la densitat local del mitjà interestel·lar, però se sap que està molt més enllà de l'òrbita de Plutó.

Energia solar

La major part de l'energia utilitzada pels sers vius procedeix del Sol, les plantes l’absorbeixen directament i realitzen la fotosíntesi, els herbívors absorbeixen indirectament una xicoteta quantitat d'esta energia menjant les plantes, i els carnívors absorbeixen indirectament una quantitat més xicoteta menjant als herbívors. La majoria de les fonts d'energia usades per l'home deriven indirectament del Sol. Els combustibles fòssils preserven energia solar capturada fa milions d'anys per mitjà de fotosíntesi, l'energia hidroelèctrica usa l'energia potencial d'aigua que es va condensar en altura després d'haver-se evaporat per la calor del Sol, etc. No obstant, l'ús directe de energia solar per a l'obtenció de energia no està inclús molt estès pel fet que els mecanismes actuals no són prou eficaç.

Precaucions necessàries per a observar el Sol


- No mirar mai directament el Sol sense la deguda protecció, pot causar lesions i cremades greus en els ulls i inclús la ceguera permanent.
- Les ulleres de sol, filtres fets amb pel·lícula fotogràfica velada, polaritzadors, gelatines, CD's o vidres fumats NO ofereixen la suficient protecció als ulls.
- Una bona protecció la proporcionen els filtres MYLAR® o equivalents. Les ulleres utilitzades per a la soldadura a l'arc amb vidres de densitats 14 a 16, són idònies per a aquest fi. Les mateixes precaucions han de tenir en compte si s'utilitzen aparells òptics. Els filtres han d'anar col·locats en la part frontal i mai en l'ocular.
Precaució: mirar directament el Sol pot danyar la retina, i provoca ceguesa.

Simbolisme

El sol és un símbol principal en la majoria de cultures. Pot ser un principi masculí, com a la majoria del Mediterrani, o femení, com a l'Àsia, per exemple. Sol tenir relació amb el gènere que té la paraula en cada llengua. Significa la llum i el poder. En l'alquímia es relaciona amb l'or i s'escriu com un cercle amb un punt enmig (el mateix signe que a l'astrologia). A vegades s'ha usat com a al·legoria de Jesús, ja que "mor" i "ressucita" (es pon i surt cada dia per a l'ull humà), està al Cel i irradia llum. En molts indrets va ser venerat com un déu. A Egipte era Ra i va ser el primer culte monoteista. Al panteó de la mitologia grega era Apol·lo. També és una divinitat important a les cultures precolombines d'Amèrica.

Pàgines que s'hi relacionen


- Energia solar
- Corona solar
- Fotosfera
- Cromosfera
- Vent solar
- Lluminositat solar
- Variació solar
- Massa solar
- Taques solars
- Fàcules
- Ejecció de la corona
- Erupcions solar
- Prominències solars
- Ejecció de la corona
- Analema categoria:Estrelles Categoria:Sistema Solar als:Sonne ja:太陽 ko:태양 ms:Matahari simple:Sun th:ดวงอาทิตย์ zh-min-nan:Ji̍t-thâu

Any

L’any és el període de temps que triga la Terra a fer una volta al Sol. Podem definir l'any amb més exactitud segons criteris diversos. Això origina un gran nombre de tipus diferents d'any. Des d'un punt de vista astronòmic hi ha tres tipus d'any, segons com es defineixi la revolució de la Terra al voltant del Sol:
- L'any sideri (365'256 dies)
- L'any tròpic o solar (365'2422 dies)
- L'any anomalístic (365'259 dies) En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que tenen un nombre enter de dies. Hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys.

Pàgines que s'hi relacionen


- Any civil
- Any draconític
- Temps astronòmic categoria:Any ja:年 ms:Tahun simple:Year zh-min-nan:Nî



Copèrnic

Nicolau Copèrnic (Torun 19 de febrer de 1473 - Frauenburg 24 de maig de 1543) va ser un astrònom polonès. Tambe conegut com a Mikolaj Kopernik (en polonès) o Nicolaus Copernicus (en llatí). Copèrnic és considerat el fundador de l'astronomia moderna, per tal com donà les bases que permeteren a Isaac Newton de culminar la revolució astronòmica —en passar d'un univers geocèntric a un cosmos heliocèntric— i de capgirar irreversiblement la visió del cosmos prevalent fins aleshores.

Estudis i primeres investigacions

Estudià a la universitat de Cracòvia (1491-94) sota el mestratge del matemàtic Wojciech Brudzewski. Viatjà per Itàlia i s'inscriví a la universitat de Bolonya (1496-1499), on estudià dret, medicina, grec i filosofia, i treballà com a assistent de l'astrònom Domenico da Novara. Novara és un dels primers científics que posa en qüestió el sistema geocèntric de Claudi Tolomeu. L'interès de Copèrnic per la geografia, i l'astronomia fou estimulada pel seu professor. Ells dos observaren nombroses ocultacions, eclipsis de lluna, així com la ocultació de l'estel Aldebaran el 9 de març de 1497 a Bolonya El 1500 anà a Roma, on donà un curs de matemàtiques i astronomia, i el 1501 tornà a la seva pàtria i prengué possessió d'una canongia de la catedral de Frauenburg, càrrec obtingut gràcies a l'ajut del seu oncle Lucas Watzelrode. Malgrat el seu càrrec, decideix acabar els seus estudis de medicina. Per tant, tornà a Pàdua (1501-1506) per estudiar dret i medicina; féu, però, una breu estada a Ferrara (1503), on obtingué el grau de doctor en dret canònic. Després torna a Polònia, i construeix un observatori a Frauenburg (avui Frombork), on fa les seves recerques d'astronomia. Durant set anys escriu Hypothesibus Motuum Coelistium a se Contitutis Commentariolus (conegut amb el títol de Commentariolus), curt tractat d'astronomia, que acaba cap al 1515, i que no serà publicat fins al segle XIX. És en aquesta obra on anuncia els seus principis de l'astronomia heliocèntrica, que revolucionarà la comunitat científica del seu temps. Reinstal·lat definitivament al seu país (1512), atengué l'administració de la diòcesi d'Ermland, exercí la medicina, ocupà certs càrrecs administratius i dugué a terme el seu immens i cabdal treball en el camp de l'astronomia. La seva obra mestra, De Revolutionibus Orbium Coelestium, fou escrita al llarg d'uns vint-i-cinc anys de treball (1507-1532), però moltes de les idees bàsiques i de les observacions que conté circularen a través de l'opuscle commentariolus (no editat fins el 1878), que, malgrat la seva brevetat, és d'una gran precisió i claredat. Aquesta obra magistral, (De Revolutionibus) de la qual va sorgir el pensament científic modern i la imatge de l'Univers més acceptada fins al principi del segle XX, no serà publicada fins al 24 de maig de 1543, poc abans de la seva mort, per un impressor de Nuremberg.

La teoria heliocèntrica copernicana

El sistema de Copèrnic descansa sobre l'observació de que la Terra volta al torn seu, una volta cada dia, la qual cosa explica el moviment diürn de l'esfera celest. Postula, igualment que la Terra dona una volta al Sol (heliocentrisme) cada any. Afirma també que els altres planetes fan el mateix en torn al Sol. Copèrnic avança igualment que la Terra oscil·la sobre el seu eix, la qual cosa explicaria la precessió. La teoria de Copèrnic ataca la de Ptolomeu, i a la cosmologia, a la física, fins i tot a la filosofia d'Aristòtil. Així mateix, les Escriptures ensenyaven la immobilitat de la Terra i el moviment del Sol. Copèrnic conserva, de totes maneres, alguns elements de l'antic sistema. La idea de les esferes sòlides, o l'esfera dels fixes. El nou sistema proposat per Copèrnic té certes avantatges sobre el del seu predecessor. Explica, entre altres, el moviment diari del Sol, i dels estels per la rotació terrestre. També explica el moviment del Sol durant l'any. Igualment explica el moviment retrògrad dels planetes exteriors, Mart, (Júpiter, Saturn). La seva teoria pren en compte també, els planetes interiors, (Venus, i Mercuri). Copèrnic avança també una teoria sobre l'ordre dels planetes, les seves distancies, i, per consegüent, el període orbital. Copèrnic contradiu a Ptolomeu, dient que com més gran és l'òrbita d'un planeta, més gran es el temps que caldrà per que faça una revolució completa al Sol. òrbita Copèrnic havia estudiat els escrits dels filòsofs grecs cercant-hi referències al problema del moviment terrestre, especialment els pitagòrics i Aristarc de Samos, el qual establí per primera vegada la teoria heliostàtica. Les hipòtesis fonamentals de la Teoria Copernicana són: 1.- El món (univers) és esfèric. 2.- La Terra també és esfèrica. 3.- El moviment dels cossos celests és regular, circular i perpetu o compost per moviments circulars. :Distingeix diversos tipus de moviments: ::3.1.- Moviment diürn: Causat per la rotació de la Terra en 24 hores i no de tot l'univers. ::3.2.- Moviment anual del Sol: Causat per la translació de la Terra al voltant del Sol en un any. ::3.3.- Moviment mensual de la Lluna al voltant de la Terra. ::3.4.- Moviment planetari: Causat per la composició del moviment propi i el de la Terra. La retrogradació del moviment dels planetes no és més que aparent i no un moviment vertader i és a causa del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol. 4.- El cel és immens respecte a la magnitud de la Terra. 5.- L'ordre de les òrbites celestes. Després de criticar l'ordre que l'astronomia tolemaica assignava als planetes, dóna l'ordre correcte del seu allunyament del Sol. És indubtable que 2.000 anys de teoria geocèntrica no van acabar pel sorgiment aïllat de Copèrnic sinó per una necessitat social inspirada en els nous aires del Renaixement i del neoplatonisme que es respiraven.

La revolució copernicana

El que es coneix com a revolució copernicana és la seva formulació de la teoria heliocèntrica, segons la qual, la Terra i els altres planetes giren al voltant del Sol. Cal centrar el valor real de la seva obra en el fet de reimposar teories ja rebutjades pel sentit comú i de donar-los una estructuració coherent i científica. La ruptura bàsica que representava per a la ideologia religiosa medieval la substitució d'un cosmos clos i jerarquitzat, amb l'home com a centre, per un univers homogeni i infinit, situat al voltant del Sol, féu dubtar Copèrnic de publicar la seva obra per tal d'evitar problemes més que previsibles amb l'Església, i no fou fins el 1543 que aparegué la primera edició del De Revolutionibus Orbium Coelestium, com ja s'ha dit, feta a Nuremberg amb la supervisió del seu deixeble Georg Joachim Rheticus. Copèrnic, Nicolau Copèrnic, Nicolau ja:ニコラウス・コペルニクス ko:니콜라우스 코페르니쿠스 th:นิโคเลาส์ โคเปอร์นิคัส

Terra

La Terra és el tercer planeta del Sistema solar, per ordre de proximitat al Sol. La seva òrbita és molt poc excèntrica: és una el·lipse molt semblant a una circumferència, d'un radi d'uns 150 milions de km. Gira al voltant del Sol a una velocitat mitjana de 29,8 km per segon, i la distància mitjana que la separa del Sol és de 149.600.000 km. La Terra realitza els següents moviments de forma simultània:
- Translació sobre la seva òrbita al voltant del Sol.
- Rotació sobre el seu propi eix, que determina els dies i les nits, amb una duració de 23 hores, 56 minuts i 3,5 segons.
- Precessió i nutació. El seu diàmetre equatorial és de 12.756,270 km. És l'únic planeta conegut on existeix vida. La Terra posseix un únic satèl·lit natural, la Lluna.

Composició i estructura

La composició de la Terra en massa és: La Terra està composta de diverses capes amb diferents composicions químiques i comportament geològic:
- Escorça: és la capa més superficial i té una profunditat que varia entre els 12 km, en els oceans, fins als 80 km en cratons (porcions més antigues dels nuclis continentals). Està composta per basalt en les conques oceàniques i per granit en els continents.
- Mantell: és una capa intermèdia entre l'escorça i el nucli. Arriba fins una profunditat de 2.900 km. Està compost per peridotita.
- Litosfera: és la part més superficial que es comporta de manera elàstica. Té un gruix de 250 km i comprèn l'escorça i la porció superior del mantell.
- Astenosfera: és la porció del mantell que es comporta de manera fluïda.
- Nucli: és la capa més profunda del planeta i té un gruix de 3.475 km. Està compost d'un aliatge de ferro i níquel i és en esta part on es genera el camp magnètic terrestre. El nucli es subdivideix al seu torn en el nucli intern, el qual és sòlid, i el nucli extern, el qual és líquid.

La hidrosfera


- Vegeu: Hidrosfera. La Terra és l'únic planeta en el nostre sistema solar que té una superfície líquida. L'aigua cobreix un 71% de la superfície de la Terra (97% d'ella és aigua de mar i 3% aigua dolça). Formant cinc oceans i set continents. La Terra està realment a la distància del Sol adequada per a tenir aigua líquida en la superfície. No obstant sense el efecte hivernacle, l'aigua en la Terra es congelaria. Al principi el Sol emetia menys radiació que ara, però els oceans no es van congelar perquè l'atmosfera de primera generació de la Terra posseïa molt més CO2 i per tant més efecte hivernacle. En altres planetes, com Venus, l'aigua va desaparèixer perquè la radiació solar ultraviolada trenca la molècula i el ió hidrogen, que és lleuger, escapa de l'atmosfera. Aquest efecte és lent, però inexorable. Esta és una hipòtesi que explica per què Venus no té l'aigua. En l'atmosfera de la Terra, un tènue capa de ozó en l'estratosfera l’absorbeix la majoria d'esta radiació ultraviolada reduint l'efecte . L'ozó, protegeix a la bioesfera del perniciós efecte de la radiació ultraviolada . La magnetosfera també és un escut que ens protegeix del vent solar. La massa total de la hidrosfera és aproximadament 1,4·1021 kg.

L'atmosfera


- Vegeu: Atmosfera terrestre. La Terra té una espessa atmosfera composta en un 78% de nitrogen, 21% de oxigen, i 1% d'argó, més traces d'altres gasos com anhídrid carbònic i vapor d'aigua. L'atmosfera actua com una manta que deixa entrar la radiació solar però no deixa escapar la radiació terrestre.(Efecte hivernacle). Gràcies a ella la temperatura mitjana de La Terra és d'uns 17ºC. La composició atmosfèrica de la Terra és inestable i es manté per la biosfera. Així, la gran quantitat d'oxigen lliure s'obté per la fotosíntesi de les plantes, que per l'acció de l'energia solar transforma CO2 en O2. L'oxigen lliure a l'atmosfera és una conseqüència de la presència de vida, i no al revés. Les capes de l'atmosfera són: la troposfera, l'estratosfera, la mesosfera, la termosfera, i l'exosfera. Les seves altituds varien amb els canvis estacionals. La massa total de l'atmosfera és aproximadament 5,1·1018 kg.

La Terra en el Sistema solar

La Terra tarda 23 hores, 56 minuts i 4,09 segons (dia sideral) a girar al voltant de l'eix de rotació que passa pel Pol Nord i el Pol Sud. Tarda 24 hores en dos passos del Sol pel mateix meridià (dia solar mitjà). Així a causa del moviment real de rotació de la Terra hi ha un moviment aparent de l'est a l'oest a una velocitat de 15º/hr = 15'/min, és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada dos minuts. La Terra gira al voltant del Sol en 365,2564 dies solars mitjans (any sideral). Açò dóna un moviment del Sol respecte a les estrelles fixes a una velocitat de 1º/dia és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada 12 hores, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel. La Terra té un satèl·lit natural, la Lluna que orbita al voltant de la Terra cada 27 1/3 dies. Així que hi ha un moviment de la Lluna respecte al Sol i les estrelles fixes a una velocitat d'aproximadament 12º/dia, és a dir un diàmetre de la Lluna cada hora, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel. Vist des del pol Nord de la Terra, el moviment de la Terra, i la Lluna així com els seus moviment de rotació són tots directes (en sentit contrari a les agulles del rellotge). El pla de l'Equador i el pla de la Eclíptica formen un angle d'uns 23,5 graus. Això causa les estacions en la Terra. El pla de l'òrbita de la Lluna està inclinat aproximadament 5 graus respecte a la Eclíptica. Si no és així hi hauria un eclipsi de Sol i un de Lluna tots els mesos.

La Lluna


- Vegeu: Lluna. La Lluna té un quart del diàmetre de la Terra. Quan comparem aquesta relació planeta-satèl·lit amb les de la resta de planetes dels sistema solar, veiem que no n'hi ha cap que tingui un satèl·lit tan gran en relació a la mida del planeta, excepte el sistema Plutó-Caront. L'atracció gravitatòria entre la Terra i la Lluna causa les marees a la Terra. El mateix efecte a la Lluna fa que el seu període de rotació siga igual que el període orbital. Com a resultat, la Lluna sempre presenta la mateixa cara a la Terra. En el seu moviment al voltant de la Terra diferents fraccions de la Lluna són il·luminades pel Sol, presentant un cicle complet de fases lunars. La Lluna pot causar una variació moderada del clima terrestre. La simulacions per ordinador mostren que la força d'atracció de la Lluna cap a la protuberància equatorial de la Terra causen una estabilització de la inclinació de l'eix de rotació, produint una variació moderada del clima. Sense esta estabilització alguns científics pensen que l'eix de rotació podria ser caòticament inestable, com pareix ocórrer en el planeta Mart. Si l'eix de rotació de la Terra s'acostara a l'eclíptica, la variació estacional del clima seria summament severa. Un pol apuntaria directament cap al Sol durant estiu i mentres per a l'altre seria nit permanent en hivern. Els científics que han estudiat l'efecte pensen que això causaria la desaparició de la vida, afectant animals i plantes grans. La Lluna vista des de la Terra, té la mateixa grandària angular que el Sol (el Sol és 400 vegades més gran, però està 400 vegades més lluny que la Lluna). Açò permet que hi haja eclipsis de sol totals. L'origen de la Lluna és desconegut, però la hipòtesi més acceptada actualment és que es va formar per la col·lisió d'un protoplaneta de la grandària de Mart quan la Terra era jove. Esta hipòtesi explica (entre altres coses) la falta de ferro a la Lluna. La Terra té també almenys un satèl·lit coorbital, l'asteroide 3753 Cruithne.

La biosfera


- Vegeu: Biosfera. La Terra és l'únic lloc que es coneix amb vida. Les formes de vida del planeta Terra formen la "biosfera". La biosfera va començar a evolucionar fa aproximadament 3.500 milions d'anys (3,5·109 anys). La Hipòtesi Gaia o teoria de Gaia és un model científic de la biosfera terrestre formulat pel biòleg James Lovelock i que suggereix que la vida sobre la Terra organitza les condicions climàtiques per a afavorir el seu propi desenvolupament. vida vida vida

Pàgines relacionades


- Astronomia
- Sistema Solar
- Història de la Terra en un dia
- Tectònica de Plaques
- Geologia
- Geografia
- Climes de la Terra
- Població humana Categoria:Planetes ja:地球 ko:지구 ms:Bumi simple:Earth th:โลก zh-min-nan:Tē-kiû

Moviment anual

És el moviment del Sol en la esfera celest observat en el transcurs d'un any. Fins a la revolució copernicana els astrònoms creien que es tractava del moviment real del Sol, des de Copèrnic sabem que és la Terra la que gira al voltant del Sol en una any, moviment de translació, no obstant se segueix amb la mateixa concepció ptolemaica assumint que el moviment del Sol és aparent i que la que realment es mou és la Terra. De seguida es va comprovar que la eixida i el ocàs del Sol no es produïen sobre el mateix fons d'estreles, sinó que el Sol es desplaçava al llarg del any en direcció contrària al Moviment diürn, és a dir, de oest-est ocupant diferents constel·lacions. Les constel·lacions recorregudes pel sol reben el nom de constel·lacions zodiacals per la seva etimologia grega, on zood significa ser vivent. Esta trajectòria anual del sol es va denominar eclíptica, perquè només s'observaven eclipsis quan la Lluna la creuava. El moviment anual del sol és molt mes lent que el Moviment diürn, recorrent 360º en 365,24 dies, és a dir, amb un moviment mitjà de 0,9856 º/dia. Per tant el sol posseïa dos moviments, un diürn comú amb la resta de les estreles, i un altre anual propi.
imatge:anual1.jpg
Moviment diürn del Sol.
La trajectòria diürna del Sol varia en les diferents èpoques de l'any. La situació és tal com es veu des d'Hemisferi nord. El dia del equinocci de primavera, el Sol recorre l'equador eixint exactament per l'est i posant-se exactament per l'oest; la seva declinació és zero.(Veure 3, en la figura) estant dotze hores sobre l'horitzó. A partir de llavors i fins al solstici d'estiu el sol cada dia ix per un punt del horitzó un poc més al nord del punt cardinal est, i es posa entre el nord i l'oest, culminant cada vegada mes alt. S'entén per Culminació el pas de qualsevol astre pel meridià del lloc. L'arc que descriu el sol sobre l'horitzó supera la meitat de la circumferència, així que el dia dura mes de dotze hores. La declinació és positiva. (veure 2 en la figura) El dia del solstici d'estiu la declinació solar és màxima, aconseguint sobre el equador un angle de 23º 26'. Aquest dia és quan el sol culmina a mes altura i per tant l'ombra produïda per un estilet vertical al migdia és la mínima de l'any. A partir de llavors i fins al equinocci de tardor la declinació solar disminuïx fins a anul·lar-se en tal dia. A partir del equinocci de tardor el sol, que havia romàs sobre el hemisferi nord passa al hemisferi sud, descrivint cada dia una trajectòria paral·lela a l'equador però mes baixa sobre l'horitzó, eixint entre l'est i el sud i posant-se entre l'oest i el sud. L'arc descrit és inferior a una semicircumferència, així que el dia dura menys que la nit. El dia del solstici d'hivern és quan el sol presenta una declinació mínima, D= - 23º 26'. Aquest dia en l'hemisferi nord culmina mes baix , donant al migdia l'ombra mes llarga de l'any. A partir d'aquest moment i fins a l'equinocci de primavera es repeteix la seva marxa.
imatge:anual2.jpg
Equador i Eclíptica.
Els fets anteriors es poden explicar suposant que el moviment del sol sobre l'eclíptica s'efectua en una trajectòria circular al voltant de la Terra, estant l'eclíptica inclinada un angle de 23º 26' (obliqüitat de l'eclíptica). El punt on l'eclíptica talla l'equador, passant el sol de l'hemisferi sud al nord, s'anomena punt Àries. S'anomena ascensió recta a l'angle que forma el punt Àries amb el cercle horari de l'astre mesurat en sentit positiu. El pol nord celest forma amb el pol de l'eclíptica un angle de 23º 26' girant en sentit retrògrad al voltant d'ell en 26.000 anys (fenomen denominat Precessió dels equinoccis). Categoria:astronomia

Viquipèdia:Articles seleccionats

Els articles seleccionats apareixen com a articles destacats en un requadre a la portada.

Articles per temàtica


- Catalunya
- Mitologia
- País Valencià Articles seleccionats

PEPCON disaster

] The PEPCON disaster was an industrial disaster that occurred near Henderson, Nevada on May 4, 1988 at The Pacific Engineering Production Company of Nevada (PEPCON) plant. The disaster claimed two lives, injured approximately 372 people and caused an estimated $100 million of damage. A large portion of the Las Vegas metropolitan area (10 miles away) was affected and several agencies activated disaster plans.

Background

The PEPCON plant was one of only two free world producers of ammonium perchlorate, an oxidizer used in solid fuel rocket boosters, including the Space Shuttle Solid Rocket Boosters and military weapons. The other producer, Kerr McGee, was located less than 1.5 miles (3 kilometers) away from the PEPCON facility, within the area that suffered some blast damage. Ammonium perchlorate was the only product manufactured at the PEPCON facility. After the Challenger Disaster on January 28, 1986, the United States government continued to contract PEPCON to produce ammonium perchlorate at pre-Challenger production levels. With the space shuttle program frozen, no government instruction dictating where to ship the product, and no mandated storage procedure or proper storage facilities for such large quantities of product, PEPCON stored almost all manufactured ammonium perchlorate on-site, in plastic drums on campus parking lots. An estimated 8.5 million pounds (3,855 metric tons) of the finished product were stored at the facility at the time of the disaster.

The fire

The fire is reported to have originated in or around a drying process structure in the PEPCON plant between 11:30 and 11:40. The steel frame with fiberglass walls and roof structure had been damaged in a windstorm and employees were conducting repairs using a welding torch at the time. The fire spread rapidly in the fiberglass material, accelerated by ammonium perchlorate residue in the area. As employees attempted to fight the fire with hoselines, the flames spread to 55-gallon (200 liters) plastic drums containing the product that were stored next to the building. The employee efforts at extinguishment were unsuccessful, and they abandoned the effort when the first of a series of explosions occurred in the 55-gallon drums. The time between ignition and the first explosion has not been determined exactly; it was estimated at 10-20 minutes. When the control efforts were abandoned, most of the plant employees evacuated the area by running or driving away. Approximately 75 managed to evacuate, leaving only the two who were killed in subsequent larger explosions. One of these victims stayed behind to call the Clark County Fire Department and the other was in a wheelchair and was unable to leave the area.

The explosions

The first of two major explosions occurred in the drum storage area. The fire continued to spread and reached the storage area for the filled aluminum shipping containers. This resulted in an even larger, second major explosion, approximately four minutes later. Very little fuel remained after the second explosion and the flame diminished rapidly except for the flame plume created when the high pressure natural gas line beneath the plant was ruptured in one of the explosions. The gasline was shut off at 12:59 hours by the gas company, at a valve about a mile away, eliminating the fuel for this fire. All told, seven explosions occurred involving various containers of ammonium perchlorate, with the two largest occurring in the plastic drums and then the aluminum containers. These two explosions were measured at 3.0 and 3.5 on the Richter scale at an observatory in California. Over eight million pounds of the product were consumed in the fire and explosions. A crater estimated at 15 feet (4.5 meters) deep and over 200 feet (60 meters) wide was left in the storage area.

Fire department response

The Fire Chief of the City of Henderson who was leaving the main fire station, approximately 1.5 miles (3 kilometers) north of the PEPCON facility, spotted the huge smoke column. The Chief immediately ordered his units to be dispatched and headed toward the scene. As he approached within a mile of the plant, he could see a massive white and orange fireball, approximately 100 feet (30 meters) in diameter, and dozens of people running across the desert toward him. As he approached the scene at 11:54, the first of the two major explosions occurred. The shock wave shattered the windows of his car and showered the Chief and his passenger with glass. The driver of a heavily damaged vehicle coming away from the plant advised the Chief of the danger of further, even larger explosions. With this information, the Chief turned around and headed back toward his station. Approximately four minutes after the first major explosion, the second large explosion occurred. Witnesses reported that this explosion created a visible shock wave coming toward them across the ground. Several videotape recordings of the explosions were made by people in the area, graphically demonstrating the movement of the shock wave. The second major explosion virtually destroyed the Chief's car. The Chief and his passenger were cut by flying glass, but he was able to drive the damaged vehicle to a hospital to seek treatment. The windshields of the responding Henderson Fire Department apparatus were blown in, and the drivers and officers were injured by the shattered glass. The Henderson Fire Department was essentially totally incapacitated by the second major explosion. The injuries consisted of numerous cuts from flying glass, but did not require hospitalization. Recognizing the danger and futility of operations, no attempt was made to approach or to fight the fire.

Damage assessment

Both the PEPCON plant and the near-by Kidd's Marshmallow manufacturing facilities were destroyed. Damage within a 1.5 mile (3 kilometers) radius was heavy, including destroyed cars, structural damage to buildings and downed powerlines. Within three miles there was extensive window breakage and moderate structural damage. Many structures had damage to suspended ceilings and overhangs, windows and doors, exterior details and cracked walls. Damage extended for a radius of up to 10 miles (16 kilometers). Buildings were damaged throughout Henderson including over $100,000 damage to the main fire station and heavy structural damage to a warehouse next door. Hundreds of windows were shattered, doors were blown off their hinges, walls were cracked, and scores of people were injured by flying glass and debris. At Las Vegas's McCarran International Airport seven miles (12 kilometers) away, windows were cracked and doors were pushed open. A Boeing 737 on final approach was buffeted by the shock wave.

See also


- ammonium perchlorate

References


- J. Gordon Routley (1988). [http://www.interfire.org/res_file/pdf/Tr-021.pdf Fire and Explosions at Rocket Fuel Plant Henderson, Nevada]

External links


- [http://www.american-pacific-corp.com/utah/index.html Western Electrochemical] formerly known as PEPCON Category:Industrial disasters Category:Nevada history

zujer apartment madrid thrifty car rental warsaw internet club szkoy policealne










































:: RELATED NEWS ::
Martin Melin (författare)
Martin Melin, författare, skribent, lingvist född 1969, från Sollentuna, Sverige. Martin Melin har bl.a. varit medförfattare till Dösnack och kallprat (1996), Norstedts förbjudna ordbok (1996) samt medverkat i läromedel, artiklar, radioprogram om informativ bild och språkfrågor. Senast aktuell med

R.A.B
R.A.B. figurerar i den sjätte Harry Potterboken. Han lämnar ett meddelande i grottan om att han har hittat ett av Voldemorts horcrux och tänker förstöra den. Det finns många spekulationer om vem denne R.A.B. är, men den mest populära teorin säger att det är Sirius Blacks yngre bror Regulus, som dödades under det första Voldemort-period
Can't Buy A Thrill
"Can't Buy A Thrill" är ett album inspelat av Steely Dan. Utgiven under 1972, och den innehåller deras genombrottssingel "Do it again".

Låtar på albumet

Alla låtar skrivna av Becker och Fagen #"Do It Again" - 5:56 #"Dirty Work" - 3:08 #"Kings" - 3:45 #"Midnight Cruiser" - 4:08 #"Only a Fool Would Say That" - 2:57 #"Reelin' in the Years" - 4:37 #"Fire in the Hole" - 3:28 #"Brooklyn (Owes the Charmer Under Me)" - 4:21 #"Change of the Guard" - 3:39 #"Turn That Heartbeat over Again" - 4:58
Nicoletta Braschi
Nicoletta Braschi, född 10 augusti 1960 i Cesena, Italien, är en italiensk skådespelerska, gift med Roberto Benigni sedan 1991.

Filmografi (urval)


- 199
Sunset Boulevard (film)
Sunset Boulevard är en amerikansk långfilm från 1950.

Handling

Den f.d. hollywoodstjärnan Norma Desmond bor nu ensam i ett stort hus med sin betjänt Max. Nu har hon skrivit ett tusensidigt manus om den bibliska Salome. Hon låter en ung misslyckad manusförfattare flytta in och putsa lite på det. Ingen vågar tala om för henne att manuset är uselt och att hon är helt bortglömd.

Om filmen

Filmen har fått sitt namn efter den berömda gatan Hopi är ett indianfolk i nordöstra Arizona, USA. Deras reservat, Hopi Resrvation, täcker 6 000 km² och är helt omgivet av Navajo Nation.
Corbis Corporation
Corbis Corporation grundades 1989 och är ett av de ledande företagen inom den globala handeln med fotografiska bilder. Sedan början av 1990-talet har de köpt upp mer än 80 miljoner bilder i form av original, negativ och digitala bildrättigheter. Allt detta lagras i en militärbas, 70 meter under Iron Mountain i staten Pennsylvania. Ensam ägare av Corbis Corporation är 1990-talet har de köpt upp mer än 80 miljoner bilder i form av original, negativ och digitala bildrättigheter. Allt detta lagras i en militärbas, 70 meter under Iron Mountain i staten Pennsylvania. Ensam ägare av Corbis Corporation är